L'església de Sant Cristòfol es va construir perquè l'antiga església dedicada al mateix sant quedava lluny del nucli de la població (on hi ha el cementiri). Encara no estava acabada i ja se'n va adaptar una part per al culte. El 25 de juliol de 1890 fou inaugurada la nova construcció, formada per una nau central i dues de laterals amb un petit campanar d'espadanya.
L'any 1909 es construí un nou campanar. Es tractava d'una torre quadrada i octogonal acabada amb cúpula punxeguda. Després de la guerra es varen començar a veure esquerdes a la paret del campanar, ja sigui per defecte de construcció o com a conseqüència dels bombardejos del 1939. La nit del 28 de març de 1944 es va ensorrar i va caure damunt de la teulada de la rectoria i d'una part de l'església. El dia 24 de juny de 1944, l'arquitecte barceloní Josep M. Pericas presentà els plànols i el pressupost per a la reconstrucció, i aquestes obres duraren un any, fins que l'1 d'octubre de 1945 s'inaugurà.
La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del Bisbat de Vic des de l'any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a "St.Laurencio de Campo Avandali o Vanalo".
Sant Llorenç de Campdevànol patí la primera destrucció parcial al segle XVII, restant solament de la primitiva església romànica, part del campanar i bona part dels murs. L'any 1674 fou reedificada, conservant part del campanar, i en els murs que restaren en peus, s'hi afegiren la nova construcció d'una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es fa amb arc apuntat, es recobrí la pedra dels seus interiors amb decoracions de guix i es suprimeix l'absis. En la Guerra Civil (1936-39) es crema part de la Rectoria i les tropes republicanes deixen plena l'església d'armament i municions, que posteriorment retiren les tropes franquistes que per evitar el perill d'aquesta actuació, incendien el temple, quedant destruïda la major part de la teulada i de les parets de la cara Oest i Nord, així com la Rectoria.
L'any 1990 el Bisbat de Vic fa Donació del recinte a la família Capdevila, que la rehabilita acabant el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis i la coberta a quatre aigües, conservant els murs de pedra i reedificant les parets de les cares oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud.
La parròquia de Sant Pere d'Aüira , és coneguda des de l'any 1150. En les primeres llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, dels segles XI i XII, apareix esmentada com "Sto. Petro de Auire" o "Auira".
L'església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada el 6 de juny de 1235 pel bisbe de Vic, Bernat Calbó.
L'església és un senzill edifici d'una nau rectangular amb volta de canó, acabada en un absis semicircular , el qual s'obre directament a la nau. Junt a l'obertura de l'absis , a cada costat de la nau hi ha dues capelles de planta rectangular, les quals donen a l'església una planta en forma de creu llatina.
El temple és il·luminat per dues finestres, una al fons de l'absis i una altra a la façana migjorn, on hi ha oberta la porta , molt simple, coberta amb un arc de mig punt. Cadascuna de les dues capelles té dues espitlleres que completen la il·luminació de l'edifici.
Actualment s'hi celebra un aplec el diumenge després del dia de Sant Pere, si és que el dia de Sant Pere no s'escau ja en diumenge, organitzat pels Amics de Sant Pere d'Aüira, que radiquen a Campdevànol i tenen cura de la seva restauració i conservació .
Pont situat sobre el riu Freser, en el punt on la vall es comença a eixamplar. Formava part de l'antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya. Abans de construir-se la carretera de Barcelona a Puigcerdà, el pont de la Cabreta era pas obligat de tots els vianants que es dirigien a la Cerdanya. Es creu que l'havia fet construir el comte Oliba Cabreta I de la Cerdanya - Besalú.
La part romànica d'aquest pont data del segle XI i, en conjunt, la part més antiga es conserva al final de l'estrep oriental i, sobretot, a la banda de ponent, on encara podem veure una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 m . A llevant seu hi ha un altre petit arc; aquesta obertura és situada a un nivell superior, a 3,50 m del terra actual. Al costat oposat, a ponent de l'arcada romànica, a un nivell baix, hi ha un altre arc petit, cobert també amb una volta de mig punt i amb una amplada de 2,10 m . El pont consta d'un sol arc de gran alçada. La longitud total d'aquest pont de doble vessant és d'uns 53 m i té una amplada de 2,80 m.
El pont de la Cabreta ha sofert diverses reconstruccions i transformacions. L'arcada central, que té 23 metres de llum i una alçada -fins al nivell actual de l'aigua- de 13 metres, fou refeta en època moderna, segurament per haver-se ensorrat l'arcada romànica arran d'una riuada.
L'església de Sant Cristòfol surt esmentada en un document datat l'1 de desembre de l'any 987 que fa referència a un judici jurat. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, l'anomenen "Sto. Xristoforo de Camp d'avana".
L'església, coneguda com "la Vella", va ser la primera església parroquial de la població de Campdevànol. Situada dalt d'un turó de la banda de ponent del poble, era un notable edifici romànic, datat entre els segles IX i XII. Segurament, durant el segle XII es va renovar i engrandir: van doblar internament els murs, van suprimir la teulada i les bigues, la van cobrir amb una volta de canó i hi va fer un absis nou que va substituir l'antic. Va ser utilitzada com a parròquia fins al segle XVIII.
Amb el pas dels segles, l'església restà abandonada: l'acció destructiva del temps i les aigües ensorrà gran part de la volta i seguiren caient les parets laterals, fins que caigué el mur interior, tapiat durant la restauració feta al s. XII. Llavors quedaren al descobert part d'unes pintures que l'arqueòleg i historiador Ramon d'Abadal descobrí l'any 1909: eren restes d'una decoració pictòrica romànica amb escenes del Gènesi, però per causa del seu malmès estat de conservació en pocs mesos s'esborraren totalment.
Fins l'any 1939 es va poder conservar d'absis romànic, però fou destruït per una explosió quan servia com a dipòsit de municions durant la Guerra Civil. Actualment només en resten els murs perimetrals de poca alçada.
A la fi del segle XVII es va construir una nova església parroquial entre la de Sant Cristòfol de Campdevànol, anomenada "la Vella", i la població moderna, que fou consagrada l'any 1701. Els motius cal buscar-los en la situació geogràfica, més propera al nou nucli de població situat en el punt de trobada de les valls dels rius Freser i Merdàs, i també per causa de les reduïdes dimensions de l'església antiga.
Consta d'una nau rectangular i capelles laterals, un petit campanar de base quadrada i rectoria adossada. S'hi féu missa fins al 1885, any en què es beneí l'església actual, situada dins el nucli urbà, també dedicada a Sant Cristòfol. Sota la rectoria hi ha un pas obert, que es va fer per conservar l'antic camí ramader que venia de Ripoll i seguia cap a Ribes de Freser. Actualment només se'n conserven les façanes, de maçoneria, amb alguns carreus de pedra ben tallats.
Es tracta d'una petita església situada entre les antigues colònies de Molinou i de Pernau, que es va construir al segle XVII, gràcies al permís concedit pel bisbe de Vic, fra Andreu de Sant Jeroni, el 28 de novembre de 1619. Amb el temps, deixà de ser parròquia i passà a dependre de l'església de Sant Cristòfol de Campdevànol.
És un edifici molt semblant a l'ermita de Sant Grau, formada per una sola nau. Del mateix pla de la façana principal, en segueix el campanar, format per dos arcs. L'estructura és de murs de càrrega de pedra, amb contraforts. La coberta és a dos vessants de teula de ceràmica, i la façana està arrebossada però no pintada. Entra llum a l'ermita per una petita finestra des d'un lateral de la nau principal.
Els diumenges sempre s'hi celebrava missa per a la gent dels barris del voltant, i avui encara se segueix celebrant cada diumenge, a més del Divendres Sant. També s'hi fa la missa del Gall ( la nit del 24 de desembre) i per la Festa dels Elois (finals de maig).
L'ermita de Sant Grau es troba sobre un turó, des d'on es domina les colònies de Molinou, Pernau i, fins i tot, l'Herand.La primera notícia escrita que se'n té és de 1914, data en què els propietaris de la casa de Molinou van beneir allà una campana que van apadrinar.
Durant la Guerra Civil, l'interior d'aquesta ermita va ser destrossat i seguí abandonada fins al 1949 i 1950, anys en què, a iniciativa i amb l'ajut econòmic de la senyora Maria Verni, de la familia de Molinou, i amb la col·laboració d'alguns veïns, es va restaurar l'ermita i es va adquirir la imatge de Sant Grau. L'any 1951 es va fer la benedicció de la imatge i es va reobrir la capella.
Consta d'una nau acabada amb absis. L'estructura està feta amb murs de càrrega de pedra. A la façana principal hi ha una porta de fusta amb semicercle a la part superior i tres finestres de petites dimensions a sobre, a la dreta de la porta, i al centre de l'absis. El campanar surt de la façana principal formant un arc de pedra.
